Papallona Apol.lo

Papallona Apol·lo (lepidòpter)

L'apol·lo (Parnassius apollo) és un lepidòpter ropalòcer de la família Papilionidae. Es tracta d'una espècie tradicionalment associada a hàbitats de muntanya. Les seves poblacions s'estenen per una bona part d'Europa i d'Àsia, i es distribueixen per la majoria de les grans regions muntanyoses del Vell Continent fins al Tian Shan (Xina) i l'oest de Sibèria. A pesar de l'amplitud d'aquesta distribució, rara vegada és comuna.

La vistositat i la majestuositat durant el vol han fet que sigui molt apreciada per algunes comunitats: per la banda positiva, és protagonista de nombrosos segells, mentre que, per la negativa, és objectiu principal per als col·leccionistes, fet que, unit a la destrucció del seu hàbitat (agreujada pel canvi climàtic), ha conduït l'espècie cap a l'estatus d'amenaçada. 

 

El nom genèric Parnassius prové del Mont Parnàs grec, ja que Latreille, a l'hora de separar aquest gènere, el 1804, el va associar a biòtops de muntanya i rocosos, característics d'aquella zona. L'específic apollo deriva d'Apol·lo, déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia en la mitologia grega i també déu del Sol en la mitologia romana.  

A la península Ibèrica hi ha un total de 23 subespècies, dues de les quals també es poden trobar a França. Podem dir que la Península actua com una mena d'arxipèlag per a l'espècie, ja que, a causa de la seva latitud i la seva geografia, les poblacions estan aïllades entre els 800 i els 3.000 metres.

És de grandària considerable, amb una envergadura alar entre 70 i 80 mm. Les ales anteriors són blanques amb el marge i una part del submarge translúcids, sense escates, una franja negra postdiscal i taques negres a la zona discal d'S2, S6 i S10 (dues), i a la cel·la (dues). Les ales posteriors tenen dos ocels característics per ala, que consten d'un anell vermell gruixut circumscrit en un de fi negre i un punt blanc al centre, situats a la zona discal, l'un tallat per V5 i l'altre ocupant S7. Una petita franja negra discal horitzontal travessa V2 i s'uneix amb la simètrica corresponent a l'altra ala, situant-se entre els dos ocels inferiors.

Eruga

Eruga d'apol·lo (Dr. F. Nemos,  1895)

Fa fins a 50 mm. Té el cos negre i vellutat, amb petites berrugues horitzontals d'on creixen petits pèls. Per damunt dels espiracles s'estén una franja de punts ataronjats (depenent de l'individu, de tons grocs a vermells). El cap és negre. Com molts altres papiliònids, té un osmeteri (òrgan que s'allotja entre el cap i el tòrax, i que, en cas de sentir-se amenaçada, extreu de forma ràpida; és semblant a la llengua bífida d'una serp i conté substàncies d'olor desagradable) groc o vermellós per dissuadir els depredadors. És heliòfila (necessita estar exposada a la llum solar), s'alimenta sota la llum del sol; de nit i en dies ennuvolats es manté a recer aixoplugada sota les pedres. Es pot trobar, normalment, a mitjans i finals de primavera. Després de la tercera muda adquireix un comportament errant i deambula per terra buscant aliment.

Pupa

El procés de transformació d'eruga a crisàlide dura, aproximadament, quatre dies. D'aspecte robust i de coloració aparentment blanca a causa d'un greix protector que l'envolta, encara que, en realitat, és marró. Per la forma, recorda la pupa d'un satúrnid. Es troba a l'interior d'un precari capoll de seda teixit prèviament per l'eruga sota les pedres o entre les molses. A la península Ibèrica, els adults s'aviven al cap de dues, tres o quatre setmanes (es pot allargar fins a les sis a les zones més fredes), depenent de les condicions meteorològiques.

 

informació de wikipedia